Can Bordoi

La casa mare és una masia d’estructura catalana clàssica: tres crugies delimitades amb gruixuts murs de pedra de 60 centímetres i amb una coberta de teula àrab a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal.

És molt probable que la presència habitada de l’indret hi sigui des de temps immemorial, però de la primera notícia documental de l’edificació original no ens arriba fins al segle xiii. Aquesta, però, hauria estat destruïda pel terratrèmol del 24 de maig de 1448 que assolà el Vallès i el Baix Montseny. Fruit d’aquest sisme, els castells (també el del Far) i, encara més, la resta d’edificacions més senzilles, o bé s’enderrocaren o bé foren força danyades. La masia és una reconstrucció o, més ben dit, una suma de moltes reconstruccions i rehabilitacions al llarg dels segles; si més no, podem distingir que la seva estructura és bàsicament del segle xviii. El portal principal, d’arc de mig punt adovellat propi d’una masia del segle xvi, presenta les dovelles trencades (de les 9, tres estan partides i 2 escantonades), fet que ens indica que el portal original caigué, es trencà i es va tornar a col·locar. Les cantonades de la masia, així com els finestrals, estan resolts amb pedres grans de granit, tant als brancals com a les llindes (d’arc pla). Originàriament la masia tenia planta baixa i un pis. Actualment té un segon pis, afegit posteriorment, ja no té les finestres decorades amb pedra. Aquesta la masia és coneguda com «la masoveria de can Bordoi».

El Manso Comas

El propietari del mas a principis del segle xx fou Josep Comas i Masferrer (1842-1908), un industrial adinerat barceloní. Fou també dirigent del partit liberal al Principat de Catalunya. El 1871, per Reial Decret del primer govern del rei Amadeu de Savoia, fou nomenat diputat a les Corts Espanyoles. El 1872, amb el canvi polític, es presentà a les eleccions pel partit liberal forjant una llarga carrera política. Fou regidor de la Ciutat de Barcelona, diputat a les Corts Generals Espanyoles entre el 1884 i 1898, senador per Barcelona (1899-1902) i senador vitalici a partir del 1905. També fou elegit president de la Diputació de Barcelona el 1894, on es caracteritzà per defensar els interessos liberals i crear una comissió per aconseguir un concert econòmic que afavorís la recaptació d’impostos de la Diputació. El 1896 dimití del càrrec per motius de salut.

Els darrers anys de la seva vida, aproximadament entre el 1900 i 1905, decidí construir-se una torre d’estiueig a la seva masia de Llinars del Vallès. Per tirar endavant aquesta obra contractà els serveis del gran arquitecte valencià Marcel·lià Coquillat i Llofriu (1865-1924). L’encàrrec consistia en una torre d’estiueig envoltada d’un jardí que també inclogués l’antiga masia de can Bordoi, la reconstrucció de la vella capella de Sant Cristòfol, la construcció d’unes cavallerisses per atendre els cavalls del cansament del llarg viatge des de Barcelona o de les caceres pels boscos de la finca, un colomar, una instal·lació de mines d’aigua que alimentessin un dipòsit i unes pallisses i corts per al bestiar de la masoveria.

El jove arquitecte, que tot just començava la seva carrera, s’havia titulat el 1892 a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i centraria posteriorment la seva obra a Sant Just Desvern, justament el districte electoral de Josep Comas; i també a Barcelona i la Garriga. Marcel·lià Coquillat era un arquitecte situat entre el noucentisme i el modernisme. En aquella època, paral·lelament a aquest encàrrec, construïa la casa Josefina Bonet a la mansana de la Discordia de Barcelona. També hi trobem la casa Lleó Morera, la casa Ametller o la casa Batlló.

Malgrat hi hagi una certa tendència a incloure el Manso Comas dins l’estil noucentista, el cert és que hi podem veure per tot arreu influències o, fins i tot, decoracions i dissenys clarament modernistes. Ens trobem, doncs, en presència d’un projecte entre dos estils. Coquillat projectà l’edifici com una planta rectangular d’on sobresurten volums en forma de galeries vidriades i que s’estructura al voltant d’una escala central i d’un eix pel costat més llarg (de nord-oest a sud-est).

La casa té una planta baixa, una planta noble i una segona planta destinada a les golfes. La planta baixa està aixecada entre mig metre i un metre del terra, creant un forjat sanitari per protegir-se de la humitat del sòl i, alhora, crear més majestuositat a l’entrada principal amb una gran escala de set graons. La imatge de simetria de la casa la dóna la coberta complexa de dos creuers, cadascun amb teulades a dues vessants. Els careners i les xemeneies estan fets de ceràmica treballada amb elements decoratius. En el punt en què els careners es creuarien, al centre de la casa, hi sobresurt una torre d’una planta més, que dóna caràcter al conjunt.

Sota la torre es troba l’escala que, a més de comunicar les plantes entre sí, organitza la distribució interna de cada pis. La tipologia de l’escala és catalana de petxina, de tres trams per planta, resolts amb marbre blanc. L’estil és modernista, especialment la barana de ferro forjat amb figures florals i suaus remolins i «cops de fuet» orgànics típics d’aquest estil. El passamà és d’una còmoda i ergonòmica fusta treballada.

L’estructura de la casa és de parets mestres i embigats de fusta. Només algunes bigues dels aiguavés de la coberta són metàl·liques. Les parets perimètriques i la que separa la zona noble de la de servei tenen 45 cm de gruix, mentre que la resta de parets mestres són de 15 cm. Els envans separadors no estructurals tenen entre 4 i 6 cm. Les parets inclouen exquisits arrambadors a les parts baixes, alguns d’estucat, d’altres de rajola fent dissenys colorits propis de l’època. Les parts altes de les parets presenten algunes decoracions amb esgrafiats. El sostres de les zones nobles mostren un embigat treballat de fusta formant un conjunt de gran valor, especialment les parts pintades amb dissenys florals.

Alguns terres de la planta baixa estan revestits amb peces de 20×20 cm de marbre blanc mentre d’altres presenten per mosaics formats per petites peces de marbre d’1×1 cm, a l’estil dels marbres romans, que formen dibuixos colorits. En canvi, a les zones menys nobles, com les golfes, hi trobem terres de parquet de fusta.

A la planta baixa s’hi accedeix per unes escalinates adossades a la façana principal (la més estreta i orientada a sud-est). Tota la façana principal de la planta baixa és una triple galeria amb tancaments de vidre transparent i motius acolorits de postals bucòliques i rurals, amb cases, vaques pasturant, rius i ponts, i, també, escenes de cacera. La central és un pre-vestíbul des d’on s’accedeix, a banda i banda, a les galeries. Des de cadascuna de les galeries s’accedeix a una sala noble. La de la dreta dóna llum al menjador principal que, alhora, comunica amb una sala d’estar que té una galeria pròpia que dóna a la façana nord-est. La sala d’estar també té una petita estança quadrada amb una llar de foc. Des del menjador també surt un passadís fins a la façana posterior on hi ha la cuina. En canvi, des de la galeria de l’esquerra s’accedeix a la sala del billar i, des d’aquesta, als lavabos i a la biblioteca, també dotada d’una galeria orientada a la façana sud-oest, però molt més petita.

Seguint l’eix central, des del pre-vestíbul, s’accedeix al vestíbul principal on hi ha l’escala que organitza tota la casa. Rere l’escala hi ha el vestíbul secundari que dóna accés a la biblioteca, al passadís i al pre-vestíbul del darrere. Aquest pre-vestíbul distribueix la zona del servei: una habitació, l’accés a la cuina i una entrada de servei per la façana posterior.

La planta noble és més petita que la planta baixa ja que la zona del servei i els sortints de les galeries inferiors es converteixen en balcons o grans terrasses de les diverses habitacions. Al voltant de l’escala hi ha un passadís que dóna accés als serveis i a les habitacions: tres de principals a la façana sud-est i tres més a la façana nord-oest.

La planta superior (les golfes) té la mateixa superfície que la planta noble però aquí els espais són molt més grans i les inclinacions dels sostres i el jocs d’encontres de les bigues de la coberta donen una gran plasticitat al conjunt. Els acabats d’aquesta planta no estan tan treballats com a les plantes inferiors.

Finalment, l’escala ens porta a la torre central. El terra del pis de la torre té una triple claraboia trepitjable que dóna llum a l’ull de l’escala. La torre està oberta als quatre punts cardinals amb tres finestrals per banda amb un petit balconet. Un dels elements més singulars de la casa, a més de la torre mateixa, són les magnífiques vistes al Castell Vell del Far, al mar Mediterrani i a la costa de Mataró i Argentona, a la serra del Montnegre-Corredor, al poble de Llinars i al mateix Vallès, així com al Baix Montseny i al turó de l’Home.

En quant a elements exteriors, la torre té una teulada a quatre vents amb una mica d’ondulació a la part baixa que podria semblar una teulada imperial però sense ser-ho realment. La teulada està coronada per un penell de ferro forjat. A les quatre cantonades hi ha una garita de muralla, molt decorada, acabada amb una coberta cònica i amb finestres petites o espiralls d’arc trevolat que recorden l’estil neogòtic. Són completament decoratives ja que no es pot accedir al seu interior.

El jardí, la capella, les cavallerisses, la pallissa, la casa moderna i altres construccions auxiliars.

La casa no s’entén sense el jardí que l’envolta, que segueix el mateix estil modernista-noucentista de l’edifici. El jardí està estructurat en dos sectors: el primer és l’exterior, entre el jardí interior i la carretera d’accés, on hi trobem la capella de Sant Cristòfol. Podríem dir que aquesta és la zona més pública, atès que encara s’hi realitza un aplec anual. Malgrat que al Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Llinars del Vallès hi ha constància de l’existència aquí d’un temple a partir del 1025, l’edifici actual data dels anys de la construcció del Manso Comas i de l’enjardinament dels exteriors, i encara que l’autoria de la capella és desconeguda, la continuïtat estilística i temporal entre les construccions permet suposar que l’arquitecte de la capella fos també en Marcel·lià Coquillat. La capella és petita, d’una sola nau amb un absis circular a la part posterior i un porxo amb arcs laterals davant la façana principal. També té un campanar d’espadanya d’un sol ull.

L’arbrat del jardí, que combina diversos tipus d’arbres, tant de fulla caduca (plataners…) com de fulla perenne (avets), també és de l’època. Els arbres ja centenaris han anat creixent i ocultant els edificis, alhora que també limiten les vistes a l’entorn.

El segon sector del jardí és l’interior. De forma més o menys rectangular inclou la resta d’edificacions del conjunt i està tancat per una magnífica tanca d’acer forjat ondulat, de disseny orgànic, que transmet sensació de moviment. La portalada d’accés és en una de les cantonades, amb quatre pilars de carreus granítics amb decoracions de maó i portes forjades també amb motius florals. En una altra cantonada del tancat hi ha un magnífic mirador modernista, alçat uns tres metres, al qual s’hi ha d’accedir pujant una escala. El mirador està cobert per una teulada que recorda un bolet, suportada per quatre pilars també de ferro forjat. Com ja hem dit abans, els arbres centenaris han anat creixent, limitant, ara, les vistes originals d’aquest indret tan singular.

Al centre del jardí, just davant les escales d’accés a la porta principal de la casa, hi ha un gran jardí tancat també amb muret i barana forjada, com si fos una glorieta, per distribuir al seu voltant el pas dels carruatges i, alhora, ser l’escenari idíl·lic i controlat que es veu des de les vidrieres de les galeries de la planta baixa. Bé al centre hi ha una font amb un petit estany, també envoltada d’avets i plataners.

El camí d’accés, després de passar per davant la porta principal de la casa, condueix a una altra font de pedra i forja amb ombra i quatre abeuradors pels cavalls que arribin d’un llarg i cansat viatge. I just al costat, hi trobem les cavallerisses. Al centre, darrere una porta molt més gran i alta que la resta, hi ha l’espai reservat al carruatge, mentre que a dreta i esquerra hi ha els diversos espais individuals per a cada cavall. Una part de les cavallerisses recull un petit museu sobre les troballes arqueològiques iberes i medievals del Castell Vell i del turó del Vent.

Entre les cavallerisses i la masia de can Bordoi, hem de destacar pel seu treball del maó, la torreta de planta octogonal i coberta piramidal que acull un colomar.

Finalment, darrere les cavallerisses hi trobem la part més agrícola del mas, amb la pallissa allargada a dues aigües, actualment restaurada com una sala d’actes. Les parets són de pedra i la biga principal del carener s’aguanta amb alts pilars quadrats de maó. Al fons, unes altres finestres amb tres obertures llargues i estretes proveeixen de llum l’interior. En un extrem de la pallissa hi ha una altra torre de maó amb coberta cònica que dialoga amb la torre del Manso i que alberga un dipòsit d’aigua alimentat per les mines d’aigua properes.

Les construccions auxiliars acaben amb l’era a la part més posterior i amb una nova casa, del 1966, de planta baixa i dos pisos, obra del prestigiós despatx d’arquitectura MBM (Josep Martorell, Oriol Bohigas i David Mackay).

Higini Herrero i Baró, 24 de juny de 2013