La convulsa història del temple de Sant Pere

Des que el Vaticà va dividir el bisbat de Barcelona el 2004, el Vallès torna a tenir una catedral: la basílica del Sant Esperit de Terrassa, seu del nostre bisbat (l’antiga Egara). Però el títol de “Catedral del Vallès” ja se li havia atorgat també a un altre temple que es troba molt a prop de casa, tot i que mai va ser la seu de cap bisbe: l’església de Sant Pere de Vilamajor. Com és, això?

Vam comentar a la revista D’aquí núm. 02 de gener del 2012 com el castell de Vilamajor i la seva antiga església romànica de Sant Pere van quedar molt malmesos amb el terratrèmol de 1448. El 1553, el Govern del Principat prohibí als pagesos de Vilamajor que utilitzessin els materials de les runes del castell per reconstruir les seves cases, però el fet que moltes masies de la contrada tinguin finestrals, portals o correus de pedra vermella, i també que aquesta prohibició s’hagués d’anar recordant diverses vegades, ens indica que no els devien fer gaire cas.

Calia fer una nova església. La primera obra fou convertir la torre mestra del castell –la Torre Roja– en campanar, modificant els seus finestrals per encabir-hi unes grans campanes de més d’una tona de pes. Més endavant, el 1580, la parròquia i la universitat de Vilamajor (el que seria actualment l’ajuntament) van contractar com a mestre d’obres experimentat el mataroní Joan Salvador. Es començà a construir un temple d’una sola nau, amb vuit capelles laterals, d’uns 10x29m amb un estil gòticorenaixentista allà on hi havia hagut el pati d’armes de l’antic castell.

Es podria pensar que l’obra seria una empresa econòmica ja que la majoria del material es trauria de la runa del castell i la mà d’obra serien els mateixos veïns de Vilamajor, els quals treballarien de franc. Però no va ser ben bé així, ja que va caldre contractar experts fusters, picapedrers, forjadors, escultors, vidriers, pintors, orfebres, artesans experimentats i molts traginers. El mestre d’obres va preferir la llunyana però dura pedra de granit en comptes de la tova pedra vermella del castell per als llocs clau (arcades, contraforts, cantonades…), així que de seguida els diners es van acabar i es van haver d’aturar les obres.

Després de diverses confrontacions entre el constructor i la parròquia per les restriccions pressupostàries, la universitat de Vilamajor va començar a prendre mesures per aconseguir diners per l’obra: va crear un nou impost sobre la producció de tots els tallers, comerços i masies (fins i tot es quedaven els ous que ponien les gallines els diumenges!), també van obrir noves tavernes, carnisseries, forns o botigues de queviures… i cobraven als concessionaris d’aquests establiments per poder obtenir més diners per a les obres.

La quantitat de diners que es va aconseguir fou tan important que es va poder equipar l’església amb relíquies portades de llocs llunyans, es van contractar els millors pintors del país per als retaules i es van col·locar creus, canelobres i làmpades d’or i plata per tota la nau. La majestuositat del seu interior va fer que el temple fos conegut com “la Catedral del Vallès” i va caldre contractar dotze soldats armats que la vigilessin dia i nit. Guardar tantes monedes per pagar les obres i els artesans també es va convertir en un maldecap, així que les van guardar dins un cofre amb set panys i set claus que es van repartir entre set prohoms del poble per tal que ningú no es pogués quedar aquell botí.

La dissort de l’església arribà amb la Guerra Civil del 1936, quan es va saquejar i cremar el temple. El rector que havia vist l’abans i el després agafà una depressió i va abandonar la parròquia.

Tot i que als anys 40 del segle XX es van portar nous retaules de poc valor i efectuar petites reparacions, la parròquia va decidir fer una restauració integral entre el 1986 i 2002 de la mà de Mn. Poch i del centre d’art La Rectoria, convertint-la gairebé en un museu contemporani.

Si voleu fer alguna visita guiada gratuïta, només us heu de posar en contacte amb el punt d’informació La Mongia de Vilamajor.