La primera estelada.

El 1908 apareix la primera estelada amb un rombe blau i un estel blanc sobre les quatre barres. La primera estelada estava a París, a la seu de la Lliga Nacionalista Catalana. Tot i això, dos anys abans, el 1906, es va crear el Centre Catalanista de Santiago de Cuba, on ja es podia veure la primitiva versió d’una estelada. Al mig de la senyera catalana hi apareixia un estel blanc de cinc puntes però sense el rombe ni triangle.

La segona estelada.

El segon disseny d’una estelada que es coneix, es pot veure en aquesta fotografia feta al Fossar de les Moreres l’any 1914 portada per la Joventut Catalanista Els Néts dels Almogàvers. Veiem que és una estelada amb una amb una franja rectangular blanca i estel de cinc puntes de color desconegut.

L’estelada blava: la clàssica.

L’estelada clàssica del triangle blau i l’estel blanc neix el 1918 amb la voluntat de crear un símbol potent i de referència per al catalanisme radical, obra de Vicenç Albert Ballester. L’any 1922 Francesc Macià l’adoptà per al partit que havia creat, Estat Català. Actualment és la més usada i coneguda per l’independentisme. L’han adoptat els partits més majoritaris com el Partit Demòcrata (i les Joventuts Nacionalistes de Catalunya) i Esquerra Republicana de Catalunya (tot i que també sol utilitzar la groga amb estel roig).

L’estel roig de l’esquerra.

L’estel roig sobre fons blanc: Estelada que va utilitzar de 1968 a 1976 el PSAN, el Moviment d’Unificació Marxista, el Bloc Català de Treballadors i des de 1979 fins a la seva dissolució el 1982, el Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional. Canviaren el color blanc de l’estel de la senyera pel color roig, símbol del comunisme, i el triangle del blau al blanc en rebuig del blau dels borbons.

L’estel roig sobre fons groc: als anys 70, el PSAN canvià el triangle blanc per un de groc, mantenint l’estel vermell ja que era més econòmic una bandera de dos colors que no pas tres. L’estelada de triangle groc ha esdevingut la bandera hegemònica dels partits declarats d’esquerra i independentistes com la CUP i Esquerra Republicana de Catalunya.

L’ecologista / pacifista.

El 2008 va aparèixer una versió amb el color verd que que reclama un Estat català pacífic i sense exèrcit, ecologista, humanista i animalista. Ajunta el color verd de la natura amb l’estel blanc de la pau i llibertat.

Les de l’esquerra de l’esquerra.

Estelada dels tres estels: Estelada proposada per representar el PSAN, però com que finalment s’obtà per la d’un sol estel no es va utilitzar.

Estelada Roja del Partit Comunista: L’estelada vermella amb estol groc fou creada pel Partit Comunista per representar l’ideologia marxista-leninista. Encara la fa servir la Federació de Joves Comunistes de Catalunya.

Estelada negra anarquista d’estel de vuit puntes: Fou emprada a les dècades dels 70, 80 i 90 del segle XX per sectors anarquistes. El negre i el vermell respresenten l’anarquisme i les vuit puntes de l’estel cada un dels territoris dels Països catalans.

Estelada amb el triangle blau i l’estel roig:  Del Grup d’Alliberament Català, creat l’any 1976. El 1977, arran de la detenció d’Alvar Valls, Carles Sastre, Montserrat Tarragó i Jaume Vendrell, es creà l’organització de solidaritat amb els patriotes catalans (empresonats, perseguits, exiliats, etc.) anomenada Socors Català, que també adoptà la mateixa estelada.

L’estelada LGTB.

Tot i que alguns la consideren l’estelada pacifista, ha estat majoritàriament acollida pels col·lectius de defensa dels drets dels homosexuals, transexuals i bisexuals. La seva plasmació també ha tingut la seva versió blava (majoritària) i la versió d’esquerres amb l’estel roig.

Versions territorials.

La dels Països Catalans dels tres estels: Proposada com la bandera dels Països Catalans amb tres estels que representen els regnes de Catalunya i Aragó, de València i de Mallorca.

La dels Països Catalans dels deu estels: Proposada com la bandera dels Països Catalans Independents amb deu estels que representarien els diferents territoris. Al contrari del que alguna gent pensa, aquests estels blancs no representarien la Unió Europea (que són dotze i grocs).

L’estelada valenciana: Els independentistes valencians utilitzen l’estelada amb una franja blava i un estel blau, emprat ja per l’Acció Nacionalista Valenciana als anys 30 del segle XX.

La valenciana d’esquerres: Podria ser més antiga que la valenciana d’estel blanc, ja que es troba en una fotografia del 27 de setembre de 1932 en un acte a favor de l’Estatut Valencià.

L’estelada “ianqui”: Aquesta estelada inspirada en la bandera dels Estats Units d’Amèrica va esser proposada sense èxit a final de la dècada de 1960. Havia estat emprada pel partit independentista aragonès Estado Aragonés l’any 1933.

L’estelada aragonesa: Estel vermell sobre les quatre barres. Utilitzada pels independentistes aragonesos.

L’estelada aragonesa (versió amb cercle): És l’estelada utilitda per A Enrestida (AE), un col·lectiu independentista aragonès que forma part del Bloc Independentista de Cuchas (BIC) y que fou creat el 2003.

L’estelada negra de la no rendició.

La del 1714. En els darrers anys ha apregut una nova bandera estelada: la negra. Dos dels impulsors, Joan-Marc Passada i Jordi Avià, en parlen en una entrevista a Vilaweb. La bandera negra ja apareix documentada a la ‘Crònica’ de Ramon Muntaner el segle XIV. El color negre és el contrari al de la rendició, color que ja es va fer servir en contra de la capitulació de Barcelona davant les tropes borbòniques el 1714. La creu blanca és la de Santa Eulàlia, patrona de la capital. I, l’estel, el clam de llibertat.

La versió de l’esquerra. També hi ha una versió més clàssica amb triangle negre i estel roig. Una versió que acull també l’eix social a més del nacional. És molt similar a l’estelada anarquista, però aquesta l’estel roig té 5 puntes com la majoria d’estelades.

Versions esportives.

Davant de tantes versions, els aficionats de diversos clubs esportius també han onejat les seves. Algunes de les més vistes són les del Barça (blau i grana), la de l’Espanyol (blanca i blava) i la de la Penya (negra i verda).

I les inevitables paròdies…

I és clar, també han aparegut paròdies amb crítiques al procés o a la proliferació de tantes versions: la del betis, l’espanyola, la jueva, la musulmana…