El guardià de la Vall Florida del Tordera.

De la carretera del Montseny, al veïnat de Santa Margarida, municipi de Sant Esteve de Palautordera, surt un camí que travessa el riu Tordera i, poc després, un caminet s’enfila turó amunt per un bosc d’eucaliptus cap al castell de Montclús (l’accés està senyalitzat com a “camí del Castell”).

De fet, el seu lloc estratègic i enlairat li permet controlar la “vall florida” del Tordera, que és com es coneixia Sant Esteve de Palautordera, un dels accessos principals del massís del Montseny.

Com passa a la gran majoria d’edificacions militars antigues, el seu origen incert predisposà els vilatans a associar-lo amb el passat morisc, de tal manera que l’anomenaren popularment com a “Castell dels Moros”. D’aquí ve, també, el malnom de la torrassa de Llinars, per exemple, coneguda com a “torrassa del moro”. Diu la llegenda que el castell fou construït per defensar la vall dels atacs dels sarraïns de l’Al Andalus quan s’expandien península amunt. Però els anys van anar passant —de fet, ja n’han passat mil!— i el castell, pacient, encara espera els atacs dels exèrcits enemics.

Altres llegendes diuen que el castell estava comunicat amb una extensa xarxa de túnels, la funció principal de la qual, segons les versions més heroiques i aventureres, era proporcionar una fugida segura al riu Tordera o fins i tot al castell de Fluvià. Altres versions, més romàntiques, asseguren que aquests túnels servien als trobadors i als joves pretendents per a visitar la preciosa dama de Montclús.

“Montclús” ve de “Mont-Clòs”, és a dir, “muntanya tancada o protegida”, ja que el castell primigeni havia de ser, com a bona edificació militar, un lloc defensiu i inexpugnable. Dels inicis del castell de Montclús en sabem poc, donat que no en tenim documentació que en parli, però la seva arquitectura i forma de construcció ens permet situar-la en el segle XI.

La sort del castell canvià al segle XIII, quan els Senyors de Sesagudes van abandonar la seva vella residència del Castell del Montseny per anar a una de més còmode i no tant muntanyenca: el castell de Montclús, des d’on podien dominar les parròquies de la Costa, de Fogars, de Mosqueroles, del Montseny, de Vilalba Sasserra, de Santa Maria i Sant Esteve de Palautordera, d’Olzinelles i de Vallgorguina.

Amb el temps el castell va guanyant importància, especialment quan Guillem Umbert del Montseny, Senyor de Montclús, es casa amb Gueralda de Cabrera, filla del vescomte Guerau V, passant a formar part d’una de les famílies nobles més importants del país.

Al segle XV decideixen ampliar el castell i convertir-lo en un palau. Però la nit del 24 de maig de 1448 un fort terratrèmol afectà molt greument el castell, enderrocant-ne una part penya-segat avall i malmetent-ne la majoria de les construccions. Així, doncs, qui derrotà el castell no fou cap guerra heroica contra els moros ni cap final deshonrós per abandó dels seus senyors, sinó un dels sismes més grans que mai ha patit Catalunya. El terratrèmol fou tan gran que també es van enderrocar la majoria de les cases del Baix Montseny i els castells del Far dels barons de Llinars o el castell de Vilamajor dels comtes de Barcelona.

El 1503 es va restaurar la capella del castell, dedicada a Santa Margarida, però el 1739 tornà a estar ben enrunada. Així, doncs, el Vicari General va concedir una llicència per a poder transportar la capella a baix a la plana, fet que donà a un veïnat de Sant Esteve de Palautordera el nom de la Santa.

Afortunadament els Montclús —i després els Cabrera— van escollir bons mestres d’obra, els quals van saber construir una resistent fortalesa militar que, malgrat el terratrèmol, va mantenir dempeus moltes parts castrals de les quals destaquem la torre de l’homenatge, així com una preciosa torre circular i les muralles del recinte sobirà amb el seu fossar.

El 1995 unes excavacions arqueològiques van confirmar l’excepcionalitat de l’indret i el 1996 van començar les obres de restauració del monument.

Si us enfileu dalt del castell podreu gaudir d’aquest indret meravellós amb vistes privilegiades a través dels grans finestrals de la sala principal. I, si hi fiqueu una mica de la vostra part, encara podreu veure a l’horitzó els exèrcits del rei moro que s’acosten però que no acaben d’arribar; o els trobadors que visiten la Dama de Montclús d’amagat; o els picapedrers i paletes que aixequen i aixequen, sense descans, murs ben travats perquè el castell pugui protegir la vall florida durant mil anys més.