Allà on s’amagaven els crancs

Aquest mes de juny us vull proposar un doble viatge per Sant Pere de Vilamajor: el primer consisteix en anar just a l’indret on es troben el Vallès i el Montseny, una falla al veïnat de les Canyes que, fa uns cinc-cents anys, es va bellugar, canviant la història de tots els vallesans; el segon és un viatge en el temps, cap a una època en què la riera de Vilamajor era visitada per científics que venien a estudiar les propietats de la seva rica aigua, flora i fauna, però també visitada pels vilamajorencs, qui hi feien fontades i on, fins i tot, es dedicaven a caçar part d’aquesta fauna pel sopar!

No fa gaires anys, quan anar al cinema encara era una cosa de sibarites de ciutat, la generació dels nostres pares i avis tenia les seves pròpies activitats d’esbarjo. Una d’elles consistia en preparar un cistell i enfilar-se riera amunt per anar a passar la tarda a la vora de les fonts del Montseny. La font de Monner n’era una. Amb els cinemes i centres comercials més a l’abast de tots, les fontades s’anaren perdent i la font de Monner s’oblidà. El nostre objectiu serà redescobrir-la. Som-hi!

Sortim del punt d’informació de Sant Pere de Vilamajor, just davant l’església. El primer tram de l’excursió és senzill perquè el tenim senyalitzat amb les marques blanques i grogues del Sender del Pi Novell PR-C 139. Baixem cap al restaurant de can Pau i el carrer de Ripoll i continuem el camí cap a l’institut. Travessem el pont i ens trobem l’inici del el carrer. Seguim pel carrer de can Llobera fins a l’avinguda de Sant Elies i girem a l’esquerra cap a la muntanya.

L’avinguda es transforma en camí de terra, planer i polsós. Seguint les marques blanques i grogues deixem a mà esquerra les masies de can Sunyer, la imponent can Llinars i la ramadera can Ribes. Travessem el pont i de seguida ens trobem les masies de can Gras d’Avall i, més endavant, de can Pau Filbà, que deixarem a la nostra dreta. Una mica més endavant, una fita del PR ens fan entrar al bosc a través d’un corriol.

Tornem al camí principal, dreta i amunt, fins que, en un revolt, ens desviem, també a la dreta, per un camí secundari accidentat que es va tornant corriol i que baixa bosc endins cap a un sot fresc i atapeït molt agradable. Anem avançant. A mà dreta veurem la masia de can Gras d’Amunt i, al cap de poc, el camí s’il·lumina en passar per la frontera que separa el bosc dels camps. A partir d’aquí aneu alerta perquè han desaparegut alguns senyals del sender.

El nostre camí desemboca en el revolt d’un camí principal. Si giréssim a la dreta i avall, travessaríem la riera i aniríem cap a can Vidal. Nosaltres, però, seguim cap a l’esquerra i amunt entre les cases de can Cortina i can Pasqual. Unes immenses sureres se’ns inclinen reverencialment per donar-nos la benvinguda a can Perera de Canyes. Després del paller trobem una cruïlla. A l’esquerra el camí s’enfila cap al Corral d’en Perera, però nosaltres girem pel camí de la dreta, que passa entre can Perera i can Mongol. Al cap d’uns trenta metres de can Perera, en un revolt, just abans d’una cruïlla, un petit corriol trenca a mà dreta i passa entre camps cap a la riera. El seguim i baixem fins a la riera de Vilamajor.

Ja som a la riera. El camí de tornada el farem continuant el sender que s’enfila, però ara anirem a cercar la Font de Monner riera amunt. Com que som a l’estiu la riera no baixa gaire aigua, però tot i així anem alerta de no patinar amb les pedres. Només cal seguir el curs de la riera uns trenta metres i veurem a la nostre dreta com tres raigs d’aigua neixen d’una paret plena de molsa.

Aquesta és la nova font de Monner. L’antiga es trobava a l’altra banda, una mica més amunt, en una clariana, però uns moviments de terra per fer un camí la van colgar. Actualment raja menys aigua per la riera, ja sigui a l’estiu o a l’hivern, i, fins i tot, se sol assecar de juny a setembre. Uns diuen que és perquè plou menys; altres, que per les rescloses, i encara uns altres que perquè la població d’arbres s’ha multiplicat per deu i que aquestes xuclen bona part de l’aigua. I potser tots tenen raó. La generació dels nostres pares hi venia a caçar crancs de riu pel sopar i la generació dels nostres avis hi havia vist barbs nedant amunt i avall. Ara ja no se’n veuen. Els barbs, els crancs i les fontades ja són història.

De l’antiga font de Monner només he trobat una fotografia feta el dia de Tots Sants de 1930, on hi ha, d’esquerra a dreta, els científics Josep Cuatrecases, Pius Font i Quer, i A. Pearson. L’original d’aquest document es troba a l’arxiu de l’Institut Botànic de Barcelona. Permeteu-me demanar-vos que, si en tinguéssiu alguna, me la féssiu arribar a l’adreça electrònica higiniherrero.cat@gmail.com. Moltes gràcies per avançat!

Per tornar a casa seguirem un altre camí i així no repetirem la ruta. Un cop tornem a ser on el sender travessa la riera, comencem a enfilar-nos en direcció a Terra Blanca. Al primer revolt, un caminet baixa suau seguint la riera, però l’ignorem. Seguim el corriol, ara més costerut i empedrat, cap amunt. Al cap de poc el camí se suavitza una mica i ens porta a Terra Blanca, al camí de Sant Elies. Girem a la dreta i baixem sempre pel camí principal en direcció a Sant Pere de Vilamajor. El camí baixarà suaument cap al poble i anirem seguint les indicacions de les cruïlles. En cas de dubte, seguirem el principal. En pocs minuts ja serem al Pla de Vilamajor i divisarem el poble de Sant Pere. Deixarem a la nostra dreta can Vidal, can Pujades i can Saltimbanqui. Un cop tornem a trobar la masia de can Llinars, recuperem el sender del Pi Novell però en direcció al punt d’inici.

Bona ruta!