Anem de can Bosc al santuari del Corredor pel sender SL-80

La muntanya del Corredor ha estat habitada des de temps immemorial, ja que ha estat accessible tant des del litoral com des de la plana del Vallès i ha ofert als seus habitants refugi, recursos, aliment i llocs singulars on satisfer les atàviques necessitats espirituals. Actualment, però, tota aquella esplendor de quan la muntanya estava habitada pels quatre costats ha desaparegut. Però no del tot. Si ens hi fixem bé, podrem veure’n testimonis, i ja veureu que són excepcionals. Som-hi?

Començarem la ruta a prop d’una de les construccions arquitectòniques més singulars i refinades del massís del Corredor: can Bosc. Aquest gran mas, situat al terme municipal de Dosrius, havia estat la residència d’estiueig dels comtes de Bell-lloc ja al segle XVI. De base rectangular, s’alça un volum robust de quatre plantes coronat per una coberta a quatre vents. Les finestres, els portals, les cantoneres i bona part de les parets de façana estan fetes de grans carreus de granit ben treballats, on destaca el portal principal d’arc de mig punt de disset dovelles. Al voltant, creant patis terrassats, s’hi ha anat afegint diversos annexos. Dos grans contraforts de granit a la façana sud encara ressalten més la forma robusta de l’edifici. Tot el conjunt és d’una finesa i, alhora, d’una sumptuositat excepcional.

Per arribar-hi, cal anar per la carretera de Llinars a Argentona B-510. A l’alçada del trencament de la Torrassa (can Bordoi) hi ha un camí d’accés que porta cap al Corredor.

Podem deixar el cotxe a l’aparcament de davant de can Bosc, on trobarem també un plafó amb un itinerari del recorregut del sender SL-80. Es tracta d’un sender ben senyalitzat per fites de fusta amb marques blanques i verdes. Com que no té pèrdua, ens podrem centrar més en el fabulós paisatge que ens espera.

Resseguim el camp cap a la primera fita i ens enfilem per un camí bosc endins. No trigarem gaire en arribar a les restes del magnífic pou de glaç de can Bosc. Les terres del mas no només proveïen la masia de caça, cereals, hortalisses, fusta i pinyons, sinó que el que s’anomena «petita edat glacial» de l’època medieval a Europa va permetre una indústria al voltant del gel. No només can Bosc tenia pou de glaç, ja que només al municipi de Dosrius en podíem trobar com a mínim cinc: dos a l’entorn del Far, dos a Canyamars i un al costat del nucli de Dosrius. Aquesta indústria tingué el seu apogeu entre els segles XVI i XIX, però després, amb l’aparició de les neveres i l’augment de les temperatures, els pous s’abandonaren. Aquest pou aprofitava l’aigua del torrent de la font del Ferro que omplia una bassa. Al gelar-se, es tallava en blocs i s’emmagatzemava al pou per abastir les ciutats properes (gelats, conservació d’aliments, anestèsia…). Voleu veure quina font alimentava aquest pou? Continuem pel camí que baixa fins al sot i hi trobarem, ben arranjada des del 2005, la font del Ferro.

Continuem camí amunt resseguint els camps. Poc després, el camí s’endinsarà pel bosc de pins, alzines, gatells, verns, àlbers, saüquers, grèvols i gatells, fins a pujar a la carena cap al camí de can Miloca, des d’on podrem gaudir d’unes vistes excel·lents.

Girem a la dreta seguint les indicacions del sender per un caminet ombrívol, protegit per un alzinar espès. Després d’una baixada suau, travessem un petit torrent, el soroll de l’aigua del qual ens acompanyarà a l’inici d’una pujada lleugera fins que trobarem el dolmen de ca l’Arenes.

Aquest sepulcre megalític, d’uns cinc mil anys d’antiguitat, actualment restaurat i tornat a muntar, es tracta d’un dolmen amb una cambra que pretèritament estava colgada per un túmul encerclat per un petit cromlec. Els primers habitants d’aquestes terres no només van alçar aquest petit temple aquí, sinó que podem trobar altres vestigis megalítics al Corredor, com el dolmen de la Pedra Arca, el de la Pedra Llarga, el de Pedra Gentil i el de les lloses del Trull.

Continuem la nostra ruta. El camí s’anirà enfilant muntanya amunt. Si ens hi fixem, a mà esquerra podrem veure un pi ben singular: tan recargolat que forma gairebé un quatre.

El camí continua entre boscos i, de tant en tant, potser veurem lluny, a l’horitzó, el campanar del Corredor que ens espera. Agafem aire, ja que la pujada serà constant i, de tant en tant, trobarem algun tram de pujada forta amb terra de granit un xic relliscós. Al cap de gairebé dos quilòmetres trobarem un altre sender que coneixem: el sender del Corredor SL-72, que ens acompanyarà fins al santuari. Continuarem camí amunt, travessant el sot del Fangar i la pedrera coneguda com «les roques del pare Jaume», i ben aviat entrarem a l’esplanada del santuari del Corredor. Aquí us recomano que recupereu la ruta de la revista d’aquí número 52 (juny 2016) on us explicava la història de «les misterioses llums de la muntanya de baix».

Continuem la ruta, seguint el SL-80 (blanc i verd), que durant un bon tram anirà paral·lel al  GR 92 (blanc i vermell), baixant per un corriol carena avall pel pla de les Brugues fins que una de les fites del sender ens proposarà dues visites que valdrà la pena aprofitar. Una és una petita baixada cap a la font del grèvol. En menys de cinc minuts podrem veure una font arranjada que, si ens hem quedat sense aigua, amb una mica de paciència ens podrà omplir la cantimplora. L’altra visita és al mirador al sot del torrent de Rupit i la serra de Vallalta. Val la pena!

Tornem a la ruta camí avall fins a l’àrea d’esplai del Corredor. Un corriol anirà baixant per la solella, però de tant en tant els arbres ens protegiran del sol. El sender resseguirà suaument la carena de la serra fins a dalt del Puig Aguilar (530 m). Abandonem el GR i continuem pel SL-80 baixant xino-xano fins a trobar altre cop el majestuós can Bosc.

Ah! Em faria il·lusió veure com feu la ruta! Si feu fotografies d’aquesta o de qualsevol ruta d’aquí i les pengeu a Instagram, poseu-hi el hastag #rutesdaqui.

Bona ruta!

Visitem l’esglesiola de Sant Martí i la capella de Santa Maria de Montnegre pel sender SL-C 103

El massís del Montnegre és un lloc idíl·lic a prop de casa, però poca gent el visita i ningú no sap per què. Hi ha qui diu que el Montnegre és una muntanya molt frondosa on el sol amb prou feines arriba a tocar el terra. Potser per això algú el va batejar amb aquest nom. Els camins s’assemblen entre ells i costa distingir una obaga d’una altra. Qui no els coneix, corre el perill de perdre’s. Si hi sumem que es troba proper al mar i a la transitada via Augusta del Vallès, el massís esdevenia, a més, un lloc molt accessible a lladres, pirates i bandolers.

És normal, doncs, que sigui una muntanya despoblada on poca gent vivia, i els pocs que s’hi atrevien, fos per inconsciència o necessitat, acabaven forjant un caràcter dur o bé fugien a viure en terres més hospitalàries.

El Montnegre, doncs, ha amagat gelosament durant segles una enorme quantitat de tresors just al davant del nostre nas que a molts ens han passat desapercebuts i que només coneixen els autèntics enamorats del massís i els veïns més muntaners de la zona.

A la ruta d’aquest mes, us proposo descobrir part d’aquests tresors: alzines i roures monumentals, castanyedes i avellaners de postal, cims amb vistes espectaculars, fonts d’aigua fresca, boscos encisadors i temples centenaris. I tot això a prop de casa! Som-hi?

L’inici de la nostra ruta serà a l’ermita de Sant Martí de Montnegre. Arribar-hi és senzill si se sap com fer-ho. Si no us coneixeu el lloc, us animo a visitar l’oficina de turisme de Sant Celoni, que es troba al mateix carrer Major número 53, en l’edifici de l’antic hospital de pobres i malalts de Sant Antoni Abat (s. XVII).

Sortim d’un lloc conegut: la vila de Sant Celoni, i haurem de fer una petita marrada en cotxe d’uns onze quilòmetres. Agafem la carretera C-35 en direcció a Hostalric fins al trencall a mà dreta, en direcció a les urbanitzacions de Can Batlle, Can Coll i Boscos del Montnegre. Entrem a la urbanització i seguim les indicacions (primer cap a l’Hotel Cal Batlle i després cap a Sant Martí de Montnegre). Deixarem Can Coll enrere i continuarem per la pista forestal fins a l’ermita. Deixem el cotxe a l’aparcament de Sant Martí i comencem la nostra ruta.

Ens enfilem camí amunt (per on hem vingut en cotxe) deixant enrere el restaurant i, de seguida, veurem un altre aparcament amb molt bones vistes i també el plafó de l’inici de l’itinerari del «Montnegre carener» SL-C 103, que seguirem tota l’estona. Està ben senyalitzat amb fites de fusta i marques blanques i verdes.

Cal avisar, abans de res, que la ruta s’enfila de cop i volta cap a dalt de la carena en una pujada dura que ens farà bufar una mica. Agafem-nos-ho amb calma i amunt cap al coll de Terra Negra!

Un cop allà, prenem la pista de l’esquerra seguint la pujada cap a la carena on les alzines cada vegada competiran més amb els castanyers. Seguim pujant cap al coll de les Basses. A mesura que pugem, entrem en un clima més humit que afavoreix també la presència de faigs, roures de fulla gran i, atenció!, roure africà, molt escàs a Catalunya.

Continuem per la carena fins al turó Gros, també conegut com «el turó de la telefonista», presidit per una torre de guaita molt alta des d’on es controlen possibles incendis forestals.

El camí baixa cap al vaivé de la Casa Vella. Agafem un trencall a l’esquerra, que deixa la carena i baixa per l’obaga on ja comencem a notar la presència d’avellaners. Anem baixant fins a la capella de Santa Maria de Montnegre. Un petit temple del segle XVIII que fou malmès durant la Guerra Civil i restaurat el 2009.

Just al costat, veiem les restes del roure de Santa Maria, declarat arbre monumental però que el 2010 una forta tempesta de vent i neu aterrà. Abans de caure a terra, tenia una alçada de 23 metres i un tronc de 4’4m de perímetre. El 2012 es va plantar al seu costat una rèplica de l’arbre caigut, clonat a partir de segments cel·lulars vius de l’antic roure. I just sota el roure, al marge, hi ha la font de Santa Maria, on podrem refrescar-nos (alerta: ja sabeu que les fonts naturals no tenen garantia sanitària).

Continuem seguint les marques blanques i verdes del sender. Al cap de poc, trobem al peu del camí una teula que surt d’entre unes pedres al marge. És una altra font molt menys cabalosa, tal com ens revela el seu nom: «font del Degotall». Continuem baixant pel camí principal ignorant els accessos de desembosc. De tant en tant trobarem misterioses restes de forns a una banda i revolts amb unes vistes espectaculars del Montseny i de Montsoriu a l’altra. I, en un d’aquests revolts, apareix una nova sorpresa: l’espectacular alzina Grossa. Llàstima que malauradament també s’hagi esqueixat com el roure de Santa Maria i que se l’hagi hagut de subjectar amb tensors. El tronc fa més d’un metre de diàmetre i tres de perímetre.

El camí va planejant fins que trobem l’aparcament de l’inici del sender. Tornem a baixar pel camí del restaurant fins a l’església de Sant Martí de Montnegre. Com veureu, està situada en un enclavament privilegiat, al costat de la rectoria i amb unes vistes espectaculars del Montseny.

L’esglesiola fou edificada entre els segles XVII i XVIII com una única nau barroca, coberta amb volta de canó, amb un absis semicircular i dues capelles laterals. En destaca el seu campanar-torre a la façana principal, que li dóna un aspecte robust ja que ocupa la mateixa amplada de la façana i està coronat, com molts altres de la zona, amb merlets i una piràmide de pedra.

Però l’esglesiola de Sant Martí de Montnegre ha estat l’ànima de la muntanya des de temps immemorials. El 1022 ja es troba documentada, quan era l’església del castell de la família Gualba i dominava tota la baronia de Montnegre, Fuirosos, la Batlloria i Gualba.

Aquestes visites, són un agraït premi després d’aquesta passejada. No us sembla? I recordeu: no amagueu les botes gaire lluny perquè ben aviat tornarem a buscar més racons d’aquí. A punt?

Bona ruta!