Al prestatge de casa, recordo sempre algun exemplar de les Monografies del Montseny com una col·lecció de referència sobre estudis i treballs sobre el massís i la seva àrea d’influència. 

La Junta de l’associació Amics del Montseny va decidir a primers del 2019 que l’estudiós del Montseny i Dr. Arquitecte Òscar Farrerons passés a dirigir l’edició de les Monografies del Montseny.

No cal dir que quan l’Òscar em va proposar de formar part del Consell de Redacció del les Monografies del Montseny va ser un honor i que no em va costar res decidir-me a dir-li que sí. I no només per la qualitat que em mereix la publicació sinó també pel prestigi dels meus nous companys de consell: l’Anna Àvila, en Jordi Boadas, l’Arola Campañà, en Joan Campañà, en Julià Guillamon, en Josep M. Panareda, l’Antoni Pladevall i l’Andreu Pujol Mas (per ordre alfabètic).

Què fa un consell de redacció? Qualsevol estudiós del Montseny que hagi volgut redactar un treball per ser publicat l’envia al director -l’Òscar Farrerons-. Ell li fa una primera lectura per analitzar si és susceptible de publicar-se o no. En cas afirmatiu, l’envia a algun membre del Consell de Redacció, a qui cregui que pot ser de la seva àrea d’expertesa o s’hi aproximi, perquè en faci una segona lectura. I si és el cas, es pot posar en comú amb la resta de membres del Consell.

Des d’aquí només em queda donar les gràcies a l’Òscar Farrerons i a la Junta d’Amics del Montseny per haver-me fet confiança en aquesta tasca i, a vosaltres, de convidar-vos a enviar els vostres treballs a oscar.farrerons@upc.edu.

Moltes gràcies!

Diu en Jordi Cabré que el jutge del Tribunal Suprem espanyol, Pablo Llarena, va afirmar, durant l’interrogatori a la ex-diputada Mireia Boya, que «lo simbólico es muy peligroso». Heus aquí la clau de tot plegat. Per això tenen els ulls posats en el representat de Catalunya, el president de la Generalitat. Primer, tot era culpa d’Artur Mas, després de Puigdemont… L’important és atacar el símbol, sigui qui sigui. Per això el cessen, per això el jutgen, per això l’humilien, per això el volen tancat a la presó, per això no el volen tornar a veure presidint la màxima institució catalana.

El seu primer atac fou cessar-lo, perquè ells poden, ergo fan. Veient que les enquestes li donaven mals resultats, el reptaren a presentar-se, confiats que perdria i que acabaria la seva carrera política humiliat pels propis catalans. Es va presentar i va guanyar. Els va sortir el tret per la culata. Per això ara, malgrat ser diputat i tenir tots els drets polítics que li permeten tornar a presidir la Generalitat, ells no l’hi volen, en aquest càrrec. Ens fan triar-ne un altre, qui sigui, però no ell, perquè la persona ha transcendit a símbol, i els símbols, ja ho diu el jutge Llarena, són molt perillosos.

Deia Salvador Cardús que si cedim amb la presidència de la Generalitat, cedirem en tot: lleis, drets, llengua, cultura, inversions, i molt especialment en dignitat. Qui ha de triar el president de la Generalitat? Els catalans, o el president espanyol?

Els catalans tenim dues opcions:

a) Una és preservar el símbol. Puigdemont és el nostre president legítim, i els nostres vots a les eleccions imposades per Madrid es tradueixen en què volem restituir-lo al seu càrrec. Si no ens ho permeteu, tornem a eleccions. I el tornarem a votar. I si no ens el deixeu tornar a proclamar, no n’escollirem cap altre, perquè el nostre president l’escollim els catalans.

b) L’altra és ser pragmàtics. Cridar una mica, treure pit i queixar-nos. Però després cal tirar endavant. Si no cedim, el 155 continuarà. Proposem un candidat alternatiu i que viatgi un cop al mes a Brussel·les a donar uns cops a l’espatlla al president legítim, convertit ara en president simbòlic, i resar a la verge de Montserrat perquè, si ens portem bé, no s’atreveixin amb la llengua, que deixin els presos polítics sortir de la presó, que deixin tornar els consellers exiliats, que comencin les obres del corredor mediterrani i que el proper representant a l’Eurovisió canti en català. I amb un lliri.

Tinc por que sempre triem el seny, el pragmatisme, perquè tenim tradició d’assenyats. Som així, som catalans… Però els portuguesos són independents. Els andorrans, els francesos, els espanyols i belgues, també. Nosaltres no. Perquè som assenyats catalans.

Ens ho han tret tot; només ens queda un president simbòlic a 1000 quilòmetres de distància. Què fem amb el nostre símbol? I què passarà a simbolitzar, si el releguem a intangible? Fem el que fem, si us plau, no el deixem a la mercè dels altres, perquè només cal fer memòria de com tracten els símbols catalans, un cop els posen l’etiqueta de peligrosos…:

Si heu anat a qualsevol dels actes de la Diada no us haurà sobtat veure més estelades que no pas banderes catalanes oficials. Però potser sí t’haurà estranyat veure’n versions molt diferents. Perquè unes tenen el triangle blau i d’altres groc? Perquè n’hi ha de negres, verdes, blaves, grogues i de color de l’arc de Sant Martí?

Per respondre a aquestes preguntes m’he decidit a fer aquesta breu guia:

En Mariano Pagès és un d’aquests montsenyencs que sempre va amunt i avall pensant nous projectes i, en el seu cas, sempre genials. A la Mongia de Vilamajor ens va portar “Estels, ermites i esglesioles del Montseny” i vam quedar meravellats. També hem seguit les seves incursions als parcs naturals de Marina, Montnegre-Corredor i Collserola.

I, fa uns mesos, ens va portar l’obra “Retrats del Montseny”. En una paraula: espectaculars. Tots. Si veniu a la Mongia els podreu veure. I us agradaran. Assegurat.

La bona notícia és que en Mariano Pagès ja està embrancat en un nou projecte on gaudirem de cinquanta monuments romànics del Montseny. I la Torre Roja de Vilamajor, l’esglesiola de Santa Susanna i la capella de Sant Joan de Cavallar també en seran protagonistes.

Us animo a seguir la seva pàgina de facebook per estar-ne al dia. Es un d’aquests projectes que cal conèixer, seguir i donar-li suport.

El passat 30 de juny es va presentar el llibre a la Mongia i des del 30 de juny fins el 19 d’agost podrem gaudir-ne de l’exposició amb unes magnífiques fotografies de gran format. El llibre també el podeu adquirir a la Mongia al preu de 32 euros, de ben segur que esdevindrà, indispensable en la biblioteca de qualsevol montsenyenc.

Us espero. Sé que us agradarà.

No us el deixeu passar! Si en voleu fer un petit tast, aquí teniu uns vídeos perquè us en feu una idea:

5 motius pels quals no et pots perdre l’exposició “Imatges del romànic del Montseny”: