Un tresor desaparegut de Llinars que demana de tornar

Que hi havia un edifici dissenyat per l’arquitecte Antoni Gaudí a Llinars del Vallès?! La veritat és que cap document ho acredita. Així doncs, és veritat o no? Intentem d’esbrinar-ho.

El fet és que no hi ha gaire informació disponible de la Miranda i la poca que tenim avui és gràcies a la incansable feina realitzada per l’Associació Pro-Miranda, constituïda el 1996 amb l’objectiu de poder tornar a construir la desapareguda Miranda en un terreny proper a la via del tren i a la riera Giola, entre l’avinguda de Comas i Masferrer i el carrer Josep Argila.

L’any 1863 naixia a Llinars del Vallès Damià Mateu i Bisa, fill d’una nissaga dedicada a la indústria del metall que s’instal·là a Barcelona però que mantenia la seva finca de Llinars del Vallès com a segona residència. L’any 1906 Damià Mateu va voler fer un regal a la seva dona: li proporcionaria un lloc on anar a cosir i on es pogués reunir amb les amigues, un edifici a l’estil de moda de la Barcelona d’aleshores, el modernisme. L’emplaçament seria en un dels extrems de la seva finca de Llinars, a prop de la riera Giola.

Segons una carta de Damià Mateu, l’obra fou encarregada a Francesc Berenguer, però malgrat que Berenguer era un enamorat de l’arquitectura i el disseny gràfic, no se li donaven del tot bé els temes més aviat tècnics, fet que justifica que no pogués acabar la carrera universitària i obtenir el títol d’arquitecte. Així, doncs, va col·laborar amb el seu amic íntim Antoni Gaudí, que sí era arquitecte, fent tasques d’administració i delineant, i també controlant els projectes més importants com la Sagrada Família o la Colònia Güell. Treballarien junts en un despatx d’arquitectura i Gaudí, a més, li proporcionava alumnes per donar-los classes particulars i guanyar-se, així, la vida.

Molts dels projectes de Berenguer, pel fet d’estar signats per Gaudí, van sembrar el dubte a l’hora d’atribuir-los l’autoria, com és el cas del Celler Güell, la Casa Museu Gaudí… al punt que fins i tot alguns dels detalls més emblemàtics de Gaudí serien molt probablement de Berenguer, segons l’arquitecte Oriol Bohigas.

Era, doncs, la Miranda obra de Berenguer, encara que el projecte hagués estat signat per Gaudí? De fet, el projecte i els plànols no s’han trobat encara, però sí les declaracions del constructor de la Miranda, en Josep Font, que afirmava que anava a rebre a l’estació de Llinars l’arquitecte Gaudí, quan aquest arribava des de Barcelona en ferrocarril per fer les visites d’obres.

El més probable és que fos una obra d’ambdós, Berenguer i Gaudí, com ja havien fet en molts projectes anteriors. Les obres van durar dos anys i foren enllestides l’any 1907. Els llinasencs van batejar la casa com “la Miranda”.

La Miranda era una torre circular de planta baixa, tres plantes i un mirador. Estava feta de pedra vista i maó, coronada per una cúpula de trencadís blanc i blau. Sota el mirador hi havia l’habitació de costura i a la planta baixa les cotxeres. Es podia accedir a les plantes superiors per una ampla escala exterior, també de pedra i maó, que li donava la volumetria característica del conjunt. Les formes i els arcs de les finestres eren diferents a cada planta. Els porticons de fusta estaven pintats de verd.

A més de l’ornamentació amb maó, rajola i trencadís, una de les peces més característiques era la magnífica obra de forja, tant de les baranes com de les reixes, passamans i portes. El disseny era com una malla de passamans recargolats formant una xarxa de pescador amb volum, com si fos un llençol inflat pel vent, i agafat cada tram per uns pilars forjats en forma de dracs. Senzillament excepcionals.

El 1923, Damià Mateu comprà el castell de Peralada, restaurat pel seu fill, en Miquel Mateu, conegut com el “Mateu dels ferros”. El 1936, Miquel Mateu es passà al bàndol franquista i fou membre del Estat Major de Franco, que el nomenà alcalde de Barcelona. Ho seria des del 1939 fins el 1945. Aquell mateix 1939, un camió carregat amb trilita explotà quan travessava el pont de la riera de Giola, al costat de la Miranda. Totes les cases del voltant van quedar enderrocades, excepte la Miranda, que, gràcies a la forma circular de la torre i a la seva robusta construcció, va poder suportar l’impacte de l’ona expansiva.

Però tot i poder sobreviure a la Guerra, la Miranda no va poder amb l’especulació urbanística dels anys seixanta, quan fou enderrocada, l’any 1962, per a la construcció d’un bloc de pisos. De la Miranda, a part d’algunes fotografies, només se’n conserven alguns pedaços en mans d’alguns particulars i alguns trams de les baranes forjades, que es troben al Park Güell de Barcelona o bé en custòdia de la Càtedra Gaudí (UPC).

Des d’aquí la meva felicitació a la Fundació La Miranda de Llinars i a tots aquells que lluiten per preservar el nostre patrimoni local. Encara queda molta feina per fer. Som-hi!